Per a l’elaboració d’aquest comentari, seran analitzats tres fragments de declaracions pronunciades per historiadors contemporanis que reflexionen sobre alguna qüestió relativa a les tendències historiogràfiques.
En el primer cas, Josep M. Salrach, historiador especialitzat en època medieval i professor de la Universitat Pompeu Fabra, adverteix del perill de jutjar els fets històrics, tot i citant a Edward H.Carr. Salrach considera que cal que l’historiador minimitzi al màxim els seus judicis respecte un esdeveniment passat i moderi les seves interpretacions. No obstant això, reconeix que la neutralitat en la història és pràcticament impossible, donat que la nostra lectura del passat sempre està condicionada pel nostre pensament actual (accepta l’ús de les analogies). Malgrat considero molt encertades les reflexions de Salrach en la major part de la seva argumentació, crec necessari –si se’m permet- matissar la defensa que fa de l’analogia. Salrach exposa: «l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà». Salrach, per tant, defensa una certa subjectivitat condicionada per la nostre lectura des del present en les interpretacions històriques. Des del meu modest punt de vista, però, considero que tal implicació de l’historiador és totalment innecessària. Malgrat és cert que, sovint, per entendre certs esdeveniments històrics és necessari recórrer a les analogies –com ja varen reconèixer en el passat historiadors de la talla de Bloch-, considero que definir a aquell qui no s’implica emocionalment en els fets del passat com un mal historiador és, si més no, un xic massa agosarat.
D’altra banda, en el segon fragment, Eduardo Manzano reflexiona sobre el concepte “pensar històricament”. Una idea sobre la que Pierre Vilar ja ens va oferir anys abans la seva visió particular [1]. Malgrat comparteixo la postura de Manzano quan afirma que «Pensar històricament implica pensar en homes i dones del passat immersos en processos de canvi» , difereixo en la seva convicció que comporti allunyar-nos dels nostres avantpassats. Ans el contrari, considero que ser conscients dels canvis històrics no fa res més que apropar-nos a una realitat comuna, en la que passat i present comparteixen una mateixa raó d’ésser: són una peça més dins una realitat molt més amplia.
Finalment, pel que fa a l’últim fragment, confesso que poc tinc que afegir a les declaracions del seu autor donat que comparteixo totalment la seva postura. Ucelay-Da Cal, tot i fent esment a l’intel·lectual Alemany Leopold von Ranke, afirma que el fet que l’historiador solsament disposi de fons indirectes en la seva recerca limita enormement el seu estudi. Segons l’autor, en els processos històrics intervenen una multiplicitat de factors dels que només podem conèixer una petita part a través de les nostres fonts. A aquest problema, jo hi afegiria un altre limitació: la fiabilitat de les fonts, a les que sempre hem de pressuposar cert grau de subjectivitat. Per tant, i a tall de conclusió, Ucelay-Da Cal, consideraria que sempre ens hem de qüestionar allò que coneixem i acceptar que el que sabem pot no ajustar-se a la realitat històrica.
Mireia Bou i Ganduxer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada