Res és per sempre. El temps se’ns escapa de les mans sense que siguem capaços d’aturar-lo o capturar aquells instants que ens agradaria retenir per sempre purs i inalterables per tornar-los a reviure de tant en tant. Tot el que podem conservar del passat són records que es difuminen en l’espai dins la nostra memòria o representacions d’aquest que mai arriben a igualar-lo. I amb aquestes eines i amb bona voluntat és amb el que l’historiador ha d’enfrontar-se dia a dia si vol intentar recuperar en el present allò que molts van deixar caure en l’oblit en el passat o que no varen saber transmetre’ns tal i com ara nosaltres voldríem.
Dins d’aquest món complex però a la vegada suggerent que és intentar treure l’entrellat del passat, se’ns afegeix una altra dificultat afegida a la ja de per se difícil tasca de recuperació de la informació històrica útil per a la nostra investigació: la conceptualització i categorització dels fets. Aquesta contrarietat és a la que M.A.Cabrera i Á. Santana Acuña[1] fan referència en el seu article quan exposen que el terme societat no és neutral ni natural, sinó que va ser una invenció circumscrita en un moment determinat i amb una finalitat específica. La manera com transmetem la informació sobre el passat mitjançant el llenguatge, doncs, mai arriba a ser del tot imparcial, sinó que està condicionada per la categorització dels fets que nosaltres hem construït i transmetem al intentar reconstruir la història. És a dir, seria inevitable, des del present, fer representacions subjectives del passat. Aquesta idea - que coincideix amb els posicionament propis del moviment postmodernista que nega la possibilitat de conèixer el passat en la seva totalitat i de manera objectiva- és la que Cabrera i Santana especifiquen per el cas del terme societat. Segons els autors d’aquest article, societat no és una categoria natural, sinó que va ser conceptualitzada tal i com l’entenem avui en dia amb una finalitat determinada –categoritzar la realitat- que s’entén dins el context de
«(...) es tracta de nocions que, encara que hagin acabat per naturalitzar-se i especialitzar-se, siguin reals en conseqüències pràctiques i operin com a fonaments del coneixement, no remeten a entitats objectivament existents, sinó que són components del projecte modern»[2]
Cal destacar, a més, que el fet que els autors d’aquest article hagin triat el mot societat per exposar que en la historiografia la categorització de la realitat és parcial, no és un fet banal. Soscavar l’aura de naturalitat de la que gaudia aquest concepte i que era bàsica en la teorització de la historiografia feta des de la història social comporta la necessitat de reconstruir teòricament aquest corrent historiogràfic. Tal i com el mateix Cabrera reconeix en la presentació d’aquesta publicació[3], per aquesta i altres raons, en l’actualitat i pel que fa la història social, hi ha «un clima de creixent insatisfacció i la conseqüent revisió crítica del seu model explicatiu». Avui en dia hi ha un moviment de renovació de la història social des d’altres corrents historiogràfics però també des de dins que es plantegen altres formulacions teòriques per donar una resposta satisfactòria al mode d’estudiar la història. Sobre aquesta qüestió també ens en parla Gabrielle M. Spiegel[4] en contraposició a una altra pràctica historiogràfica: la història cultural. L’autora, concretament, es basa en les conclusions que Geoff Eley va publicar en una línea torcida, on aquest analitza la transformació fonamental que va experimentar la pràctica de la història social entre 1970 i 1990 amb l’auge de la història cultural en resposta als reptes plantejats pel gir lingüístic a les formes preponderants de la història social. Segons Spiegel i Eley, la desconfiança que als anys 80 la història social va generar en el camp acadèmic estaria motivada per «la pèrdua de convicció en què les relacions de classe són, sens dubte, l’element constitutiu en la història capitalistes, el desig axiomàtic de l’historiador social marxista»[5]. Així doncs, s’hauria produït un gir en què, molts historiadors que havien estat compromesos amb la història social, ara es declararien partidaris de teoritzacions properes a la història cultural. Però com que poques coses en aquest món són constants, la manera de fer història tampoc s’ha mantingut inalterable en els últims anys. L’historiador, que ha de ser crític amb allò que estudia però, sobretot, amb si mateix, mai resta prou satisfet del seu treball. Per aquesta raó, i intentant apropar-se a la millor manera de fer història, canvia els estils i objectius de la historiografia amb la millor de les intencions. Segons Eley, cal «proclamar una pràctica historiogràfica impulsada per la política del compromís i la ètica de la convicció». A tal afer, en l’actualitat, hi hauria també un intent de recuperació de la història social que beuria d’una «fonamentació simbòlica des de la que es generessin textos i comportaments de tot tipus, i prestant la seva atenció a les formes en les que la pràctica modifica contínuament el sistema en què opera»[6]. Es a dir, es tractaria d’aglutinar diferents posicionaments que s’han anant formulant al llarg dels anys des de la història social i la història cultural. Aquest nou corrent, segon els autors, podria adoptar el nom d’enfoc neofenomològic.
Veiem doncs com la tasca de l’historiador no és estàtica. Com tota ciència és necessari revisar els seus mètodes de recerca i, si escau, modificar-los, per tal d’arribar a conclusions que tinguin un màxim de fiabilitat. Molts consideren que aquests canvis són els que fan de la historiografia una pràctica dubtosa, personalment però, considero que aquesta recerca continua d’una metodologia rigorosa és, precisament, el que atorga a la història una major credibilitat. No obstant això, cal no oblidar que, tot plegat està dirigit a desentrellar fragments d’un temps passat al que mai podrem acudir per demostrar si els historiadors -segueixin el mètode que segueixin- ens diuen o no la veritat. Que més voldrien...
[1] Cabrera, M.A. i Á. Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62, 2006, p. 165-192.
[2] Íbid. p.169-170.
[3] Cabrera, M.A., “Presentación: más allá de la historia social”, Ayer, 62, 2006, p. 11-17.
[4] Spiegel, Gabrielle, “Comentario sobre una línea torcida”, Historia Social, 69, 2011, p. 107-118.
[5] Íbid., p.109.
[6] Íbid., p. 117-118.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada