Res és per sempre. El temps se’ns escapa de les mans sense que siguem capaços d’aturar-lo o capturar aquells instants que ens agradaria retenir per sempre purs i inalterables per tornar-los a reviure de tant en tant. Tot el que podem conservar del passat són records que es difuminen en l’espai dins la nostra memòria o representacions d’aquest que mai arriben a igualar-lo. I amb aquestes eines i amb bona voluntat és amb el que l’historiador ha d’enfrontar-se dia a dia si vol intentar recuperar en el present allò que molts van deixar caure en l’oblit en el passat o que no varen saber transmetre’ns tal i com ara nosaltres voldríem.
Dins d’aquest món complex però a la vegada suggerent que és intentar treure l’entrellat del passat, se’ns afegeix una altra dificultat afegida a la ja de per se difícil tasca de recuperació de la informació històrica útil per a la nostra investigació: la conceptualització i categorització dels fets. Aquesta contrarietat és a la que M.A.Cabrera i Á. Santana Acuña[1] fan referència en el seu article quan exposen que el terme societat no és neutral ni natural, sinó que va ser una invenció circumscrita en un moment determinat i amb una finalitat específica. La manera com transmetem la informació sobre el passat mitjançantel llenguatge, doncs, mai arriba a ser del tot imparcial, sinó que està condicionada per la categorització dels fets que nosaltres hem construït i transmetem al intentar reconstruir la història. És a dir, seria inevitable, des del present, fer representacions subjectives del passat. Aquesta idea - que coincideix amb els posicionament propis del moviment postmodernista que nega la possibilitat de conèixer el passat en la seva totalitat i de manera objectiva- és la que Cabrera i Santana especifiquen per el cas del terme societat. Segons els autors d’aquest article, societat no és una categoria natural, sinó que va ser conceptualitzada tal i com l’entenem avui en dia amb una finalitat determinada –categoritzar la realitat- que s’entén dins el context de la Il·lustració. El mateix hauria succeït amb els termes individu, poble o clase, entre altres. Tal i com s’afirma en l’article:
«(...) es tracta de nocions que, encara que hagin acabat per naturalitzar-se i especialitzar-se, siguin reals en conseqüències pràctiques i operin com a fonaments del coneixement, no remeten a entitats objectivament existents, sinó que són components del projecte modern»[2]
Cal destacar, a més, que el fet que els autors d’aquest article hagin triat el mot societat per exposar que en la historiografia la categorització de la realitat és parcial, no és un fet banal. Soscavar l’aura de naturalitat de la que gaudia aquest concepte i que era bàsica en la teorització de la historiografia feta des de la història social comporta la necessitat de reconstruir teòricament aquest corrent historiogràfic. Tal i com el mateix Cabrera reconeix en la presentació d’aquesta publicació[3], per aquesta i altres raons, en l’actualitat i pel que fa la història social, hi ha «un clima de creixent insatisfacció i la conseqüent revisió crítica del seu model explicatiu». Avui en dia hi ha un moviment de renovació de la història social des d’altres corrents historiogràfics però també des de dins que es plantegen altres formulacions teòriques per donar una resposta satisfactòria al mode d’estudiar la història. Sobre aquesta qüestió també ens en parla Gabrielle M. Spiegel[4] en contraposició a una altra pràctica historiogràfica: la història cultural. L’autora, concretament, es basa en les conclusions que Geoff Eley va publicar en una línea torcida, on aquest analitza la transformació fonamental que va experimentar la pràctica de la història social entre 1970 i 1990 amb l’auge de la història cultural en resposta als reptes plantejats pel gir lingüístic a les formes preponderants de la història social. Segons Spiegel i Eley, la desconfiança que als anys 80 la història social va generar en el camp acadèmic estaria motivada per «la pèrdua de convicció en què les relacions de classe són, sens dubte, l’element constitutiu en la història capitalistes, el desig axiomàtic de l’historiador social marxista»[5]. Així doncs, s’hauria produït un gir en què, molts historiadors que havien estat compromesos amb la història social, ara es declararien partidaris de teoritzacions properes a la història cultural. Però com que poques coses en aquest món són constants, la manera de fer història tampoc s’ha mantingut inalterable en els últims anys. L’historiador, que ha de ser crític amb allò que estudia però, sobretot, amb si mateix, mai resta prou satisfet del seu treball. Per aquesta raó, i intentant apropar-se a la millor manera de fer història, canvia els estils i objectius de la historiografia amb la millor de les intencions. Segons Eley, cal «proclamar una pràctica historiogràfica impulsada per la política del compromís i la ètica de la convicció». A tal afer, en l’actualitat, hi hauria també un intent de recuperació de la història social que beuria d’una «fonamentació simbòlica des de la que es generessin textos i comportaments de tot tipus, i prestant la seva atenció a les formes en les que la pràctica modifica contínuament el sistema en què opera»[6]. Es a dir, es tractaria d’aglutinar diferents posicionaments que s’han anant formulant al llarg dels anys des de la història social i la història cultural. Aquest nou corrent, segon els autors, podria adoptar el nom d’enfoc neofenomològic.
Veiem doncs com la tasca de l’historiador no és estàtica. Com tota ciència és necessari revisar els seus mètodes de recerca i, si escau, modificar-los, per tal d’arribar a conclusions que tinguin un màxim de fiabilitat. Molts consideren que aquests canvis són els que fan de la historiografia una pràctica dubtosa, personalment però, considero que aquesta recerca continua d’una metodologia rigorosa és, precisament, el que atorga a la història una major credibilitat. No obstant això, cal no oblidar que, tot plegat està dirigit a desentrellar fragments d’un temps passat al que mai podrem acudir per demostrar si els historiadors -segueixin el mètode que segueixin- ens diuen o no la veritat. Que més voldrien...
Mireia Bou i Ganduxer
[1]Cabrera, M.A. i Á. Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62, 2006, p. 165-192.
Les biografies històriques constitueixen avui dia un dels gèneres que més atrauen a historiadors i, sobretot, a lectors aficionats que pretenen aproximar-se a una determinada realitat històrica a través de la vida d’un sol individu. No obstant això, la validesa i la utilitat de la biografia ha estat, i és encara avui en dia, posada en dubte per aquells qui la consideren un gènere allunyat de la corrent històrica científica i acadèmica. Per a reflexionar detingudament sobre aquesta qüestió, tot seguit i partir d’una biografia concreta, intentaré esbrinar de quina manera aquest gènere pot enfrontar-se a determinats reptes i la seva manera de resoldre’ls. Per aquest cas he escollit el relat sobre la vida de Maquiavel que el professor de la Universitat de Princeton Maurizio Viroli ens ofereix a La sonrisa de Maquiavelo.[1]
Per ser un dels personatges més fascinants, irreverents i polèmics de tota la història, he considerat que la vida de Maquiavel constituïa una excel·lent mostra per treballar el gènere biogràfic. Poc puc afegir en aquestes breus línies a tot el que s’ha escrit sobre aquest humanista florentí autor del que per molts és el tractat polític més brillant que s’hagi escrit mai – El Príncep. Tot i així, deixeu-me fer-ne cinc cèntims per, si més no, situar als més despistats: Maquiavel és un personatge clau de la política florentina de finals del segle XV, principis del XVI. Va ser gonfaloniere i un eficaç secretari de la República de Florència, fins que els Medici (antics tirans de la ciutat que havien estat condemnats a l’ostracisme) varen recuperar el seu poder. Maquiavel, a partir de llavors, va ser apartat de la vida pública i condemnat a viure al marge d’allò que més l’apassionava –la política. Finalment, el diplomàtic renaixentista, un personatge astut i avançat al seu temps, va haver de passar els seus darrers anys de vida humiliat i marginat de la diplomàcia florentina perquè el seu pensament no s’esqueia prou bé amb els homes que controlaven la vida pública d’aquell moment. Un trist final per un gran teòric. Nicolau Maquiavel només va poder trobar refugi en la lectura dels clàssics i en les seves pròpies reflexions. Paradoxalment, aquests moments de solitud i de reclusió són els que van fer de Maquiavel un dels personatges més cel·lèbres del seu temps. És en aquest període quan redactà El Príncep, obra amb la que s’inaugura la modernitat política. Els seus coetanis el varen voler apartar i oblidar, però Niccolò di Bernardo dei Machiavelli a través de la seva obra va aconseguir el que cap d’ells va poder, ser immortal.
Aquests i altres aspectes de la vida d’aquest personatge estan recollits a la biografia elaborada per Maurizio Viroli. L’autor elabora el seu relat tenint en compte el màxim d’informació que ens ha arribat avui en dia sobre Maquiavel. Els moments més breus i els detalls més petits dels que tenim coneixement han estat tinguts en compte per l’autor que, tot sovint, incorpora frases textuals de les cartes que avui en dia ens han quedat del diplomàtic florentí per aconseguir que el lector s’aproximi al màxim al personatge. A més, en tot moment hi ha una important ubicació cronològica del temps de l’autor que ajuden a entendre millor el context en el qual es movia Maquiavel. Tot i així, el que em sembla més interessant i particular d’aquesta biografia és la relació establerta amb El Príncep. Maurizio Viroli, considera que aquesta obra no és fruit d’un sol moment. Ans al contrari, per aquest autor en El Príncep es concentra tota l’experiència d’un Maquiavel ja adult que ha viatjat molt i ha tingut la oportunitat de conèixer diferents formes de govern de primera mà gràcies als seus nombrosos viatges a l’estranger i al seu propi pas pel govern florentí. Així doncs, quan l’autor considera que algun aspecte de la vida d’aquest personatge ha influït notablement en l’obra, i això passa prou sovint, no dubta en fer-hi esment i expressar la seva relació.
La catedràtica en història Isabel Burdiel, autora entre altres d’una biografia d’Isabel II va elaborar un assaig en què feia diferents consideracions respecte algunes qüestions polèmiques del gènere biogràfic[2]. En aquest text té en compte diferents problemes que considero prou rellevantsper ser utilitzats com a guia a l’hora d’analitzar la biografia de Maquiavel sobre la qual estem treballant.
En primer lloc, Burdiel tracta la relació establerta entre individu i societat en una biografia. És a dir, el problema que li sorgeix a tot biògraf al intentar identificar quins caràcters dels que defineixen al personatge són propis i particulars,i quins són, solsament, un símptoma del seu temps. Considero innegable que la figura de Maquiavel és un cas excepcional dins al seu context, malgrat que, òbviament, certs trets del seu caràcter es corresponien amb la mentalitat de l’època. Un episodi d’aquesta biografia en què Maurizio Viroli ens remarca la individualitat del personatge és el següent fragment:
«Explicó a sus amigos [aquí es refereix a Maquiavel] que prefería, con mucho, ir al infierno para conversar sobre política con los grandes de la Antigüedad, antes que ir al paraíso a morirse de tedio con los santos y beatos».[3]
Clarament, podem identificar en aquest text que Viroli fa referència a una característica molt particular del personatge, al mostrar com el diplomàtic florentí era escèptic amb el cristianisme en una època de gran fervor religiós. D’altra banda, tampoc amaga que, tot i peculiaritat del personatge, aquest a la seva vegada era també un escenari més de la seva època. Ho veiem clarament en la relació que el personatge mantenia amb el gènere femení, pròpia del pensament de l’època però que no s’escau amb la excepcionalitat del filòsof:
«Se casa con Marietta Corsini, de condición social similar a la suya, tal como, por otra parte, era casi obligatorio en la Florencia de aquél entonces. Inlcuso ya casado, Niccolò nunca dejó de lado ese gusto suyo por las mujeres y los amores que todo el mundo en Florencia conocía muy bien, pues no hacía nada por ocultarlo»[4].
Burdiel, en aquest text planteja un dels reptes més importants a que han de fer front les biografies: la interpretació dels fets històrics i les intencions dels individus. La historiadora considera que no podem atribuir a totes les accions dels individus una intencionalitat concreta i que quan ho fem, hem de tenir en compte que ens movem dins de la hipòtesi. Per tant, no tenim prou autoritat com per afirmar amb total seguretat quin significat pot tenir tot el que succeeix en una experiència individual. Maurizio Viroli sembla molt conscient d’aquesta limitació quan, a propòsit d’un episodi transcendental en la vida de Maquiavel (la seva lluita per evitar la caiguda de la República de Florència) esmenta que moltes de les accions que va dur a terme el diplomàtic no responien a una intencionalitat concreta. I que, per tant,el seu resultat, més que a la seva voluntat, va ser fruit de l’atzar.
« Las grandes y dramáticas peripecias de la historia, como la muerte de una república y el final de la libertad de un pueblo, con las innumerables penurias y sufrimientos individuales que acarrean, vistas desde lejos parecen finales inevitables, impuestos por la necesidad de los tiempos. Los protagonistas parecen agitarse entre los hilos de una urdimbre que ha tejido alguien más grande que ellos, llámese Fortuna, Destino o Providencia, que después se encargará, prosiguiendo su camino, de extender un piadoso velo sobre todos los protagonistas, grandes y pequeños, nobles o innobles, sabios y bobos, valientes y cobardes».[5]
L’autora en aquest article també esmenta que moltes biografies actuals continuen seguint les regles de la biografia clàssica tals com donar al subjecte d’estudi l’autoritat per guiar la organització cronològica del relat. La biografia de Viroli no és en aquest cas una excepció. Per compendre-ho bé, caldria llegir-se tot el relat, ja es pot percebre, però, la centralitat que l’autor atorga al diplomàtic per a la identificació del temps quan parla de «La Florencia de Maquiavelo[6]» a l’hora de descriure’ns com era la ciutat a finals del segle XV, principis del segle XVI.
En quart lloc, Burdiel també creu que la vida dels individus no sempre són coherents i que, per tant, no hem de suposar que tot el que fa un ésser humà guarda algun tipus de relació amb la seva trajectòria global.Sobre aquesta qüestió, però, hauríem de dir que l’autor de la nostra biografia de Maquiavel no sempre adopta una mateixa postura. Sovint, quan relaciona la vida del personatge amb El Príncep, sembla que atorgui a totes les accions del personatge un significat coherent amb la seva obra, per exemple, els seus viatges al Papat semblen destinats a proporcionar-li informació per la seva obra:
«Un cuadro finísimo e inquietante de las pasiones de un príncipe, cuadro que nació en su primer boceto en Perugia, aquel domingo de 1506, del contacto próximo y vivo con las cosas y los hombres. Aquél día también cobró forma otra idea, igualmente importante, que encontrará su sitio en El Príncipe».
Tanmateix, altres vegades, sembla que consideri que l’acumulació de fets en la vida de Maquiavel no guarda relació entre si mateixa quan afirma:« En cada momento, el rio de la historia puede adquirir una u otra dirección»[7]i considera que els actes de Maquiavel el podrien haver conduit a experiències molt diferents a les que va acabar tenint.
En cinquè lloc, Burdiel tracta la qüestió de la representativitat en la que es planteja el dubte sobre fins a quin punt l’individu és representatiu del seu context. En aquesta biografia l’autor no amaga que Maquiavel era un home condicionat pel temps en què vivia i que, per tant, certs aspectes de la seva vida ens serveixen per conèixer la societat de la seva època.Tanmateix, també fa esment a la particularitat del personatge. Alguns detalls de la vida de Maquiavel són propis i específics només d’aquest personatge i no els podríem considerar propis del seu temps. És, per exemple, un cas particular que el florentí arribés essent secretari de la República tenint en compte la seva posició social. Així ho expressa Maurizio Viroli:
«Cómo y por qué el Consejo de los Ochenta y el Consejo Mayor decidieron escoger a un joven oscuro, sin experiencia política, que no era notario, ni doctor en leyes y que no se había distinguido por méritos literarios especiales, sigue siendo un misterio».[8]
Finalment, Burdiel fa esment a la complexitat de la vida humana i en com l’acumulació d’experiències individuals és infinita i impossible de conèixer en la seva totalitat per un biògraf. Aquest ventall de possibilitats que ofereix la vida de l’ésser humà fa que sigui impossible arribar a donar una noció de subjecte unitari i coherent. Maurizio Virolli, és perfectament conscient d’aquesta limitació quan, sobre la seva biografia de Maquiavel ens adverteix:
«La vida de todo hombre se compone de innumerables momentos, de estados de ánimo de pensamientos y sueños que desaparecen en el pozo sin fondo del tiempo. Todo lo que podemos hacer es tratar de encontrar, con la ayuda de cartas, de los escritos, los documentos y los testimonios que poseemos, algún fragmento de la vida de aquella persona que nos gustaría sacar del olvido. Bien está aunque el resultado no sea una historia con un sentido preciso desarrollado según un ritmo bien definido y perceptible».
La història d’una vida és -reconeixe-m’ho- impossible de descriure amb total exactitud, fins i tot, per aquell qui l’ha viscuda. Encarregar aquesta tasca a un individu extern és una càrrega feixuga, sovint polèmica i complicada. Mai serem capaços, per molts esforços que hi destinem, a conèixer del tot una persona amb tota la seva complexitat i, menys encara, un personatge històric que no hem conegut mai i del qual només podem saber-ne coses a través de les fonts que han resistit el pas del temps. Ara bé, la història no es pot estudiar només des de l’estructuralisme o el postestructuralisme. L’avaluació dels grans moviments i els interessos col·lectius no són suficients per conèixer el passat. Encara que imperfecte, necessitem tenir un coneixement aproximat de les experiències individuals si el que volem és enriquir el nostre saber històric. Si el nostre objecte d’estudi és, a més, un personatge com Maquiavel que ha determinat la filosofia política de desenes de generacions de governants i filòsofs (com Hobbes, Hannah Arendt o Isaiah Berlin), intentar esbrinar el millor possible la seva experiència és gairebé una tasca obligatòria. No posaré en qüestió, per tant, la utilitat del gènere biogràfic per a la recerca. Modestament, crec que és una via més a tenir molt en compte per apropar-nos a la realitat històrica d’un determinat període. No obstant això, s’ha de tenir present en tot moment que el nostre coneixement del passat és sempre imperfecte i que les biografies no en són una excepció. Com hem pogut observar al llarg d’aquesta anàlisi cal no obviar tot un conjunt de detalls al elaborar una treball biogràfic per ser el màxim d’exactes en la nostra explicació. Malgrat això, mai podrem obtenir un resultat plenament satisfactori, donat que sempre hi haurà llacunes en el nostre relat sobre la vida d’un personatge que ens impediran poder arribar a coneixe’l del tot. Tot i així, cal reconèixer, que basant-nos en les advertències de Burdiel, Maurizio Viroli ha elaborat una excel·lent biografia de Nicolau Maquiavel. Tenint en compte les exigències del personatge i les seves limitacions (les pròpies d’una biografia, més les que s’afegeixen pel fet d’estudiar un personatge mort fa gairebé cinc-cents anys) s’ha aproximat a la seva història d’una forma molt eficaç. Podem determinar, doncs, que fer bones biografies allunyades de la subjectivitat d’una novel·la no és, per tant, una tasca impossible si es tenen en compte tota una sèrie de condicions. L’historiador, el bon historiador és perfectament capaç, doncs, d’enfrontar-se a aquest repte. Cal seguir treballant per la millora dels resultats trets de la recerca de les vides individuals per així intentar fer de la historia una ciència més humana que no deixa caure en l’oblit els seus protagonistes.
Mireia Bou i Ganduxer
[1]Viroli, Maurizio, La sonrisa de Maquiavelo, Barcelona: Tusquet, 1998.
[2] Burdiel, Isabel, “La dama de blanco. Notas sobre la biografía histórica”. Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX. Madrid: Espasa Calpe, 2000.
[3]Viroli, Maurizio, La sonrisa de Maquiavelo, Barcelona: Tusquet, 1998, p. 15.
Per a l’elaboració d’aquest comentari, seran analitzats tres fragments de declaracions pronunciades per historiadors contemporanis que reflexionen sobre alguna qüestió relativa a les tendències historiogràfiques.
En el primer cas, Josep M. Salrach, historiador especialitzat en època medieval i professor de la Universitat Pompeu Fabra, adverteix del perill de jutjar els fets històrics, tot i citanta Edward H.Carr. Salrach considera que cal que l’historiador minimitzi al màxim els seus judicis respecte un esdeveniment passat i moderi les seves interpretacions. No obstant això, reconeix que la neutralitat en la història és pràcticament impossible, donat que la nostra lectura del passat sempre està condicionada pel nostre pensament actual (accepta l’ús de les analogies). Malgrat considero molt encertades les reflexions de Salrach en la major part de la seva argumentació, crec necessari –si se’m permet- matissar la defensa que fa de l’analogia. Salrach exposa: «l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà». Salrach, per tant, defensa una certa subjectivitat condicionada per la nostre lectura des del present en les interpretacions històriques. Des del meu modest punt de vista, però, considero que tal implicació de l’historiador és totalment innecessària. Malgrat és cert que, sovint, per entendre certs esdeveniments històrics és necessari recórrer a les analogies –com ja varen reconèixer en el passat historiadors de la talla de Bloch-, considero que definir a aquell qui no s’implica emocionalment en els fets del passat com un mal historiador és, si més no, un xic massa agosarat.
D’altra banda, en el segon fragment, Eduardo Manzano reflexiona sobre el concepte “pensar històricament”. Una idea sobre la que Pierre Vilar ja ens va oferir anys abans la seva visió particular [1]. Malgrat comparteixo la postura de Manzano quan afirma que «Pensar històricament implica pensar en homes i dones del passat immersos en processos de canvi» , difereixo en la seva convicció que comporti allunyar-nos dels nostres avantpassats. Ans el contrari, considero que ser conscients dels canvis històrics no fa res més que apropar-nos a una realitat comuna, en la que passat i present comparteixen una mateixa raó d’ésser: són una peça més dins una realitat molt més amplia.
Finalment, pel que fa a l’últim fragment, confesso que poc tinc que afegir a les declaracions del seu autor donat que comparteixo totalment la seva postura. Ucelay-Da Cal, tot i fent esment a l’intel·lectual Alemany Leopold von Ranke, afirma que el fet que l’historiador solsament disposi de fons indirectes en la seva recerca limita enormement el seu estudi. Segons l’autor, en els processos històrics intervenen una multiplicitat de factors dels que només podem conèixer una petita part a través de les nostres fonts. A aquest problema, jo hi afegiria un altre limitació: la fiabilitat de les fonts, a les que sempre hem de pressuposar cert grau de subjectivitat. Per tant, i a tall de conclusió, Ucelay-Da Cal, consideraria que sempre ens hem de qüestionar allò que coneixem i acceptar que el que sabem pot no ajustar-se a la realitat històrica.
